Silvestre Vilaplana Barnés – La mirada d’Al-Azraq

Com no fixar-se en la meravellosa il·lustració de Miguel Calatayud que ocupa tota la coberta? Com poden els ulls defugir un títol tan cridaner com el de La mirada d’Al-Azraq? Com no somriure al descobrir que Silvestre Vilaplana està al darrere de tot? Una vegada més, i aquesta, per casualitat, l’autor de l’addictiva Les cendres del cavaller em prometia una història apassionant i perfectament emmarcada en el temps. No ho vaig dubtar, allà que em vaig submergir.

El resultat sigut dissimuladament desigual. Es nota que és la primera novel·la del d’Alcoi: he trobat a faltar un major desenvolupament i introducció dels personatges, sobretot els principals, a l’igual que les trames, ja que el lector es veu clavat en ella de manera massa abrupta. A banda, un aspecte que no ha resultat certer ha sigut la demonització de la figura d’Al-Azraq (el d’ulls blaus), i explicar el misteri en clau de l’eterna lluita entre el bé i el mal. Cal tindre molt de compte amb aquestos discursos, i més quan aquestos llibres estan majoritàriament dirigits a un públic jove, ja que portats a l’extrem, o fins i tot en el subconscient, poden romandre idees que toquen la xenofòbia. No oblidem que també van ser valencians, només que van viure fa 800 anys, amb unes circumstàncies totalment diferents a les actuals!

Malgrat tots aquestos xicotets contres, i deixant-los al marge, no deixa de cridar-me l’atenció l’ús, una vegada més, de la història medieval per a parlar-nos d’un misteri referent sobretot als nostres orígens com a poble. Ja vam parlar de l'inconstant Crònica negra de Juli Alandes (amb una molt bona idea principal però amb un desenvolupament que va perdent ritme a poc a poc), encara que aquesta és molt posterior a La mirada d’Al-Azraq i no és considerada juvenil per les editorials, o per exemple, L’anell del Papa Luna, de Joan Pla. Estic més que segura que hi ha moltes més, però no les conec. En definitiva, el que observe és que hi ha una tendència als anys 90 a utilitzar aquestos personatges carismàtics de la història valenciana en la literatura (sobretot juvenil) i precisament enquadrats tots ells en l’època medieval.

(Per la part que em toca, i disculpareu el llarg parèntesi, cada vegada note més un canvi de tendència amb la proliferació de novel·les valencianes que transcorren en temps més remots, en època ibèrica i algunes d’elles amb el conflicte romano-cartaginés de fons. Tenim, per parlar-ne d’algunes, Les nàufores (Joaquim Borrell), Si la gran deessa ho vol (Enric Lluch), Un riu d’espigues (Manel Ballart), o Edecon, príncipe de Edeta (Alfred Mondría), totes elles publicades al llarg de la primera dècada del s.XXI. Observem d'aquesta manera que els nostres orígens es van fent més antics; hem passat de la història medieval a la història antiga, però mai, que jo sàpiga, ens remetem als romans, poble imperialista per excel·lència. Atenció: estic parlant només de literatura juvenil valenciana. Sé que en novel·les per a adults el panorama és totalment diferent. Però això, un altre dia. Fi del parèntesi)

Recuperant el tema del misteri, aquesta obra n’està ben plena. Misteri, però també màgia. De fet, els passatges en els què parla Al-Azraq com a ombra han sigut els que més m’han agradat. Això sí, els capítols m’han resultat massa curts, el que per a mi ha sigut un inconvenient: la novel·la m’ha resultat molt ràpida de llegir!

Una altra qüestió que apareix més bé poc a aquest gènere és la realitat que es viu a les universitats en general, i al món de la investigació en particular. No sé jo si desitjar que totes les recerques foren tan apassionants com aquesta: el que es viu en el dia a dia és sense dubte avorrit si ho comparem amb el que viuen Roger i Anna (els protagonistes), però és veritat que les majors troballes es fan a la biblioteca o a l’arxiu, envoltats de llibres i de documents, i moltes vegades il·luminats només per la pantalla de l’ordinador i un flexo que ha tingut millors moments. També té la seua part romàntica, ben mirat.

Tornant a Al-Azraq i el seu pare en la ficció, una novel·leta totalment recomanable, que recupera una de les figures elementals per a la vertebració de l'actual territori valencià, però al mateix temps senzilla, ràpida de llegir i molt amena, on podem trobar carrers d'Alcoi que ens sonen o que directament coneguem.

No voldria anar-me’n sense fer un últim homenatge (també podeu dir-li reivindicació) a propòsit de les tímides referències que he escrit uns paràgrafs més amunt: tenim un ventall d’autors valencians espectacular. Hi ha molts, hi ha on triar. Aprofitem que els tenim ben a prop, així amb un poc de sort fins i tot els podem arribar a conéixer. Viuen a Alcoi, Castelló, València, Alginet, Vila-real, Sueca, Xàtiva, Algemesí, Gandia. Parlen i escriuen en la teua llengua, en la meua. Fem ús i abús d’ells, de segur que n’estaran ben contents: Manuel Vicent, Urbà Lozano, Toni Cucarella, Esperança Camps (menorquina d’origen però valenciana d’adopció), Joan Francesc Mira, Vicent Usó, Ferran Torrent, Enric Lluch, Manuel Baixauli, Josep Lozano, Silvestre Vilaplana, Ferran Garcia-Oliver. I molts més que em deixe. Gràcies per inundar les nostres ciutats i pobles de realitats paral·leles! Que puguem llegir-vos cent anys més!