dimarts, 14 de gener de 2014

Mamen Sánchez – La felicidad es un té contigo



La necessitava després de Stendhal. Volia alguna cosa light, i com a tal, crec que la meua decisió no ha pogut estar més que encertada. Des de que la vaig veure a un centre comercial, amb eixa preciosa coberta i aquest títol tan atractiu, no veia el moment de començar-la, però qui m’anava a dir que s’anava a convertir en la meua cura. No és que llegir-la m’haja canviat la vida, però sí que m’ha entretingut i li ha llevat ferro després de la càrrega de Julien Sorel, per tant, ha fet la seua funció. Sé que hi haurà d’altres millors, amb humor i amb un toc més intel·lectual, un estil novel·la hindú com la de Tigre blanc, de Aravind Adiga (una de les millors novel·les d’humor que he llegit), però bé, aquesta la tenia a la mà i m’ha bastat.

És una novel·la fresca i desenfadada, que fa que tingues ganes de seguir avançant per descobrir el “misteri” que envolta la desaparició d’Atticus Craftsman. Però sí, és previsible; també li sobren algunes pàgines del final. De vegades, l’ús i abús dels tòpics cansen; els personatges estan tan estereotipats que el saps de memòria quin va a ser l’adjectiu qualificatiu que els va a seguir. També planteja de refiló temes recurrents i amb una reflexió mínima (infidelitats, violència de gènere, atur); i la qüestió racial i cañí tractat amb una frivolitat que pot asustar a no ser que sàpigues el que tens entre mans; el contrast cultural (anglesos estirats versus gitanos familiars i escandalosos) massa tipificat, fins a l’extrem. Són molts els elements que feien que la novel·la tinguera els suficients bitllets en aquesta loteria dels gustos com per a que no m’agradara. Però sí m’ha agradat.

Elements fàcils com la metaliteratura (vaig botar al llegir que una de les protagonistes estava llegint El roig i el negre), tant de manera directa a través de mencions (Nabokov, Sade, Stendhal, García Lorca, Hemingway, Tolkien), com indirecta: a qui no li han recordat vagament, alguns passatges, a (l’infumable) Entre limones o sobretot, el realisme màgic de Como agua para chocolate? Sí, com ho sabeu: el recurs al menjar, com m’agrada. Però en aquest cas, ha sigut més bé el té, el famós Earl Grey de Twinigs, que alguns diuen que és el millor té del món, el que ha sigut el fòssil director de l’argument. El té que ho cura tot, seure tranquil·lament amb una tassa calenteta entre les mans per desgranar la vida, buscar la felicitat, estar amb bona companyia i una excel·lent banda sonora.

En definitiva, m’ha entretingut, fins i tot puc dir que m’ha arribat a agradar. Com he dit altres vegades, potser en altre moment de la meua vida, en altres circumstàncies, l’haguera descartat sense dubtar. Ara, si em permeteu, vaig a preparar-me una tassa de té verd (el preferisc), mentre escolte una música apropiada per a l’ocasió, i em prepare per a la següent lectura. 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada