La necessitava després de
Stendhal. Volia alguna cosa light, i
com a tal, crec que la meua decisió no ha pogut estar més que encertada. Des de
que la vaig veure a un centre comercial, amb eixa preciosa coberta i aquest
títol tan atractiu, no veia el moment de començar-la, però qui m’anava a dir
que s’anava a convertir en la meua cura. No és que llegir-la m’haja canviat la
vida, però sí que m’ha entretingut i li ha llevat ferro després de la càrrega
de Julien Sorel, per tant, ha fet la seua funció. Sé que hi haurà d’altres
millors, amb humor i amb un toc més intel·lectual, un estil novel·la hindú com
la de Tigre blanc, de Aravind Adiga
(una de les millors novel·les d’humor que he llegit), però bé, aquesta la tenia
a la mà i m’ha bastat.
És una novel·la fresca i
desenfadada, que fa que tingues ganes de seguir avançant per descobrir el
“misteri” que envolta la desaparició d’Atticus Craftsman. Però sí, és
previsible; també li sobren algunes pàgines del final. De vegades, l’ús i abús
dels tòpics cansen; els personatges estan tan estereotipats que el saps de
memòria quin va a ser l’adjectiu qualificatiu que els va a seguir. També
planteja de refiló temes recurrents i amb una reflexió mínima (infidelitats,
violència de gènere, atur); i la qüestió racial i cañí tractat amb una frivolitat que pot asustar a no ser que
sàpigues el que tens entre mans; el contrast cultural (anglesos estirats versus gitanos familiars i escandalosos)
massa tipificat, fins a l’extrem. Són molts els elements que feien que la novel·la
tinguera els suficients bitllets en aquesta loteria dels gustos com per a que
no m’agradara. Però sí m’ha agradat.
Elements fàcils com la
metaliteratura (vaig botar al llegir que una de les protagonistes estava
llegint El roig i el negre), tant de
manera directa a través de mencions (Nabokov, Sade, Stendhal, García Lorca,
Hemingway, Tolkien), com indirecta: a qui no li han recordat vagament, alguns passatges,
a (l’infumable) Entre limones o
sobretot, el realisme màgic de Como agua para chocolate?
Sí, com ho sabeu: el recurs al menjar, com m’agrada. Però en aquest cas, ha
sigut més bé el té, el famós Earl Grey de Twinigs, que alguns diuen que és el
millor té del món, el que ha sigut el fòssil director de l’argument. El té que
ho cura tot, seure tranquil·lament amb una tassa calenteta entre les mans per
desgranar la vida, buscar la felicitat, estar amb bona companyia i una
excel·lent banda sonora.
En definitiva, m’ha entretingut,
fins i tot puc dir que m’ha arribat a agradar. Com he dit altres vegades,
potser en altre moment de la meua vida, en altres circumstàncies, l’haguera
descartat sense dubtar. Ara, si em permeteu, vaig a preparar-me una tassa de té
verd (el preferisc), mentre escolte una música apropiada per a l’ocasió, i em
prepare per a la següent lectura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada