divendres, 5 de juliol de 2013

Mo Yan – La república del vino



Si navegues pel web buscant opinions sobre La república del vino és molt fàcil que en trobes més bé poques, ja que la majoria s’amaguen darrere de resums més o menys encertats sobre la seua trama. No és un llibre fàcil de localitzar, ni tampoc fàcil de llegir. En el meu cas, uns dos mesos, això sí, amb dues lectures entremig. Però crec que em costa més explicar de què va i quin és el suc que li he tret. Des de la primera pàgina fins l’última, Mo Yan ens porta de la mà, o dels peus, o dels cabells a un món surreal i totalment boig, un món que pertany a una part imaginària d’una Xina del s.XX, la Terra dels Vins i dels Licors.

És habitual allà on he trobat alguna informació general comparar la seua prosa, i sobretot la d’aquesta novel·la, amb el gran Gabriel García Márquez, però el que molts no diuen, o almenys jo no ho recorde així, les obres de l’autor colombià no són tan malignes, crues o descarnades com les del xinés. I tant que el creador de Macondo ens relata històries tremendes, però pense que Mo Yan el supera pel que a peripècies macabres es refereix.

El lirisme que vaig trobar a Las baladas del ajo ací no existeix com a tal: el llenguatge pren una forma distinta per a adaptar-se a històries que es troben en dos plànols aparentment diferents, el real i l’imaginari, però que al final es mesclen; històries sobre nans intel·ligents i malèvols, camioneres tot-terrenys i malparlades, un investigador policial un poc esperpèntic i incompetent, un líder del partit regional que pot beure el que li tiren sense immutar-se, un doctorand en vins i licors amb aires d’escriptor, un Mo Yan desdoblat i autoridiculitzat i una sogra amb gran sex-appeal, excel·lent cuinera, i artífex d’un dels fils del llibre: que es cuinen i es mengen nens d’edat tendra en determinats àpats de l’alta esfera política.

El menjar amb els seus principals ingredients (no rebutgen, a banda dels xiquets, la carn d’ase), la beguda i els llocs on es produeix, la literatura entrecreuada amb el gènere epistolar es confonen en aquesta epopeia de malson amb escenes de banquet pintades de roig que toquen l’embriaguesa; aquestes recorden vagament una escena de la pel·lícula de Bruce Lee Karate a muerte en Bangkok, on l’amo de l’empresa pretén emportar-se al treballador al seu terreny a través d’abundant alcohol, dones estupendes i lleugeres de roba i sobretot, amb un menjar suculent, en el cas de Mo Yan èticament prohibit. Però clar: com sempre, només uns pocs es poden botar la llei i de pas degustar viandes exquisides sense cap càrrec de consciència.

No voldria deixar de mencionar que tornem a trobar un canvi de títol, ja que, malgrat la dificultat que va tindre Mo Yan a l’hora de publicar aquest viatge als inferns de Ding Gou’er, l’original es diu El país dels licors, que, com sempre, em sembla més apropiat perquè no només es parla de vi, sinó que també fa menció al licor del mono i molts altres que sóc totalment incapaç de recordar.

No sé si amb aquest post aconseguiré que algú vullga llegir aquest llibre. A més, no és que es puga recomanar a tots. Llegir Mo Yan és amarg, és realista, és viure en un estat de borratxera, és fer anàlisi del que està passant a casa teua. Així, no és d’extranyar que afirme que passar els ulls per les seues lletres valga molt la pena. El següent: Sorgo rojo, del que es fan múltiples referències a La república del vino. No vaig a parar de llegir aquest autor, una vegada t’enganxa, ja no pots escapar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada