Amélie Nothomb – Higiene de l’assassí

Al decidir-me per aquesta novel·la, la tercera que llegisc de la Nothomb, pensava que anava a trobar-me algun tipus de Dexter Morgan fet lletra. De fet, el meu criteri per triar precisament aquest títol va ser per això, perquè ara mateix estic capficada amb la sèrie televisiva més descarregada de la història, i que conta el procés “d’humanització” i assassinats amb certa dosi d’ètica d’un serial killer amb lleugers tocs de síndrome d’Asperger (i és una opinió personal).

Res més lluny de la realitat. De fet, la pista ja la va donant el títol. Tal i com va fer amb Cosmètica de l’enemic, l’autora recorre a l’etimologia, a l’orige de les paraules. Higiene deriva del grec, i sintetitzant molt, vol dir curació. O siga: va a haver un assassí que es va a sanar. De què? De qui? Com? I qui és l’assassí? Perquè l’obra despista, i molt. Sobretot al principi. De sobte i sense preàmbuls, mitjançant una sèrie d’entrevistes fetes per diversos periodistes més o menys mediocres a un premi Nobel del literatura moribund, el lector es troba amb una obra densíssima, que elucubra sobre la literatura i la lectura, entre moltes altres coses (sí, tots sabeu la meua predilecció pel menjar, i sí, també hi ha unes planes dedicades a això, però hui no és el tema). De pas he de dir que nosaltres, els lectors, no eixim massa ben parats de les paraules d’aquest octogenari. Per la temàtica i la complexitat en l’estructura, ningú diria que Higiene... va ser la primera publicació d’aquesta escriptora tan particular, perquè els diàlegs que mouen la trama (com va passar a la de Cosmètica...) són tota una declaració de principis. Inclús no és desgavellat pensar que és la mateixa Nothomb la que opina en boca de l’entrevistat.

Gros i deforme, lleig, satíric, maleducat i molest. Aquest és Prétextat Tach, el protagonista del llibre. L’héros, com diuen en francés. A ningú li crida l’atenció el nom? No recorda a aquell Textor Textel del que ja vam parlar? I Prétextat, no sona un poc a pretext, “excusa per a fer alguna cosa o no haver-la fet”? Si alguna cosa se’ns queda dins després d’haver acabat aquestes 130 pàgines és ràbia, la mateixa segurament que va utilitzar l’autora per a escriure, ja que ho va fer després d’haver presenciat l’assassinat d’un home borratxo a mans del seu germà.

I qui és l’assassí? Serà Nina, la periodista intrèpida, vertadera lectora dels llibres de Tach? O serà el mateix Tach, qui, a través de la seua literatura ens mostra una realitat repugnant, que a qui més o a qui menys li ha recordat a Lolita, de Vladimir Nabokov? En definitiva, diàlegs delirants, malícsia continguda, literatura i preguntes per contestar. Personalment, he pensat que l’Higiene de l’assassí que nosaltres tenim entre mans és l’obra original de Prétexte Tach, però refeta i ja acabada. Perquè tal i com ell diu, és una obra que necessita un final, el qual ha de ser proporcionat només per la periodista, segons els seus raonaments malaltissos.

Gràcies, Amélie, per proporcionar-nos lectures diferents, per plantejar-nos canvis de punts de vista, per remoure’ns, incòmodes, al nostre seient i per provocar-nos un lleuger mal de panxa. Com sempre, un plaer llegir-te.